No val a fer apologia. No.

Que la primera escolta d' “Under the Iron Sea” pugui ser satisfactòria no ha de ser motiu suficient per a confirmar: “Oh! És que són genials”. No. Perquè tot plegat pren un altre gir quan es para atenció més detingudament a tot el contingut, per segona, tercera, quarta vegada… Que la majoria de les 11 cançons d' “Under the Iron Sea” evoquin a un grup o una altra cançó, evidentment al marge de Keane, no és un bon símptoma.
Anem per parts.

Que el disc obri amb “Atlantic” i immediatament al sentir els primers acords et transporti a les atmosferes estrambòtiques de Radiohead, amb aquests teclats hipnòtics al més pur estil Thom Yorke; que sentim a The Edge tocar la seua guitarra a la introducció d' “Is It Any Wonder?”, tot i saber que el trio anglosaxó no utilitza aquest instrument dins la formació i es tracta d’un sintetitzador; que en diverses ocasions es pugui entreveure Chris Martin tocar el piano o imaginar simplement Coldplay interpretant “A Bad Dream” o “Nothing in My Way”; que “Put It Behind You” prengui el mateix estil vocal que Xoel López…
Pura casualitat?

Des de la comercialitat Keaniana tot pot entrar dins els seus paràmetres. Aquesta vegada se tracta d’un LP bastant més interessant que l’ovacionat i aclamat “Hopes and Fears”, no tan pastelós, igual de comercial, però amb variacions respecte el seu fil conductor. L’efectiva combinació “estrofa-estribillo-estrofa” en aquesta ocasió no és present al 100%, i és d’agrair, donant oportunitat a la sorpresa i el misteri. El piano com a tal deixa pas al sintetitzador. Aquesta ocasió tenen molta presència els samples, mostrant un repertori inacabable, de sons, estils… I per segona vegada se pot apreciar el misteriós baix sense baixista...

Segurament ajuntar lo més cridaner del pop/rock actual deu ajudar bastant, un recurs poc moral però efectiu. No obstant, un no s’ha de deixar enganyar: des de la primera a la última pista es troba un single rere single, bomba rere bomba, que durarà fins que editin el seu tercer llarg, si així ho volen. A part de les mencionades anteriorment, formen part d’aquest mar d’acer cançons més tranquil·les i melancòliques com “Hamburg Song” o “Try Again”, o d’altres de pura dinamita estribillera, com “Crystal Ball” o “A Bad Dream”.

Deixant de banda el punt comercial, destaquen per sobre de tot “Atlantic”. Es tracta de l’obertura del CD, i crea una espècie de miratge, una confusió per l’oient. Absort dins d’aquest món Radiohead pots creure que el després pot ser molt interessant i prometedor, però que poc a poc aquesta flama es torna petita fins a arribar a “Broken Toy”, l’altra perla camuflada dins d’aquest mar impenetrable. Desubicat però agradable és la presència d’un interludi instrumental al final de “Put It Behind You”, que no s’acaba d’entendre la relació amb lo demés, i sembla més un final que un punt i a part, però que forma part d’aquest petit, però benvingut, percentatge de sorpresa.

Tot tindria bastant més mèrit si portés el segell Keane, però la fórmula sembla que els hi funciona a la perfecció...